“Stiletto” Un invent masculí per a la dona.
En aquest primer repte em proposo crear una peça a partir de la modificació d’un objecte. Es tracta d’una sabata de taló d’agulla o Stiletto amb un més que evident poc ús. I què hi fa al meu sabater? En quin moment he sentit la necessitat d’adquirir aquest #símbol de la feminitat entesa des del #cànon social establert? No en soc conscient, però he decidit endinsar-me una mica en aquesta recerca de buscar els “perquès”. Per què tinc la sabata? Per què l’#agulla? Per què el xarol i el vermell? Per què no l’he utilitzat?
DESCRIPCIÓ DE L’OBJECTE
La sabata mostrada és un sabató de taló d’agulla d’un vermell intens, fabricat en pell de xarol, fet que li confereix una superfície llisa, brillant i reflectant. Presenta una puntera molt afilada, allargada, que estilitza visualment el peu i accentua una línia elegant i sofisticada. El taló és alt, molt prim i rectilini, característic del taló d’agulla, amb una alçada pronunciada de 10cm que eleva el cos i #modifica la postura. La sola és fina i de color clar, de cuir sintètic, contrastant amb l’exterior vermell de la sabata. El disseny és tancat, sense cap element decoratiu afegit, cosa que reforça una #estètica minimalista però contundent, on el protagonisme recau en el color, la forma extrema i la brillantor del material. En conjunt, és una sabata concebuda per destacar visualment i transmetre elegància, poder i #sensualitat.
Així doncs, imaginar aquesta sabata de taló d’agulla feta amb materials com l’argila, la cera, l’escuma, la fusta, el guix, el metall, la pedra o la resina implica desplaçar-la del territori estrictament funcional cap a un espai de reflexió sobre el #cos, el temps, el poder i el significat dels objectes. El canvi de material no és només una decisió tècnica, sinó un gest simbòlic que transforma profundament la seva utilitat, la seva durabilitat i la manera com ens relacionem amb ella.
Si la sabata fos d’argila, es convertiria en un objecte fràgil, vulnerable, sotmès al pas del temps i a la possibilitat de trencar-se amb facilitat. L’argila remet a l’origen, a allò primigeni i manual, i faria que un objecte associat al luxe i a la sofisticació esdevingués gairebé arcaic. La seva utilitat pràctica desapareixeria, però guanyaria força com a metàfora del cos humà: modelat, condicionat i, alhora, fràgil davant les #pressions socials que el taló simbolitza.
La cera accentuaria encara més aquesta idea de temporalitat. Una sabata de cera estaria condemnada a fondre’s, a deformar-se amb la calor o amb el simple contacte del cos. Això transformaria el taló en una reflexió sobre la fugacitat de la bellesa i dels ideals estètics. El que habitualment es presenta com a desig sòlid i estable es revelaria com a efímer, suggerint que els cànons de #feminitat i elegància no són permanents, sinó canviants i vulnerables.
L’escuma, en canvi, introduiria una contradicció interessant. Visualment, la sabata podria mantenir la forma icònica del taló d’agulla, però el material associat a la lleugeresa i a la protecció invertiria el seu significat tradicional. Una sabata de taló feta d’escuma qüestionaria directament la idea de #sacrifici i #incomoditat lligada a aquest calçat, proposant una lectura més amable amb el cos. Aquesta lectura resultaria més propera al missatge que vull transmetre amb la meva peça final.
La fusta aportaria rigidesa, pes i una sensació de rusticitat. Una sabata de fusta recordaria tant als antics esclops com a objectes rituals o escultòrics. En aquest cas, el taló deixaria de ser un #instrument de seducció per convertir-se en un element gairebé arquitectònic, que #imposa una postura i una manera de caminar. La relació amb el cos seria més dura, més autoritària, fent evident la disciplina que històricament ha exercit aquest tipus de calçat sobre el cos femení.
El guix, material fràgil però associat a l’estudi, al model i a l’escultura, situaria la sabata en un espai clarament conceptual. Una sabata de guix semblaria feta per ser observada i no usada, com si fos un motlle o una idea de sabata més que una sabata real. Això reforçaria la lectura del taló com a construcció cultural: una forma imposada, apresa i repetida, que es pot trencar fàcilment quan se’n qüestionen els fonaments.
El metall transformaria radicalment la percepció de l’objecte. Pesant, fred i resistent, faria del taló una extensió gairebé #agressiva del cos. La sabata esdevindria una armadura o una arma, invertint el relat tradicional de vulnerabilitat femenina associada al taló. Simbòlicament, una sabata metàl·lica podria representar poder, #domini i resistència, però també #rigidesa i manca de flexibilitat, posant en tensió la relació entre força i llibertat.
La pedra portaria aquesta idea encara més lluny. Una sabata de pedra seria pràcticament inutilitzable, però enormement carregada de significat. Evocaria #opressió, pes històric i #immobilitat. Convertiria el taló en un monument, en una empremta fossilitzada dels ideals de bellesa i gènere del passat.
Finalment, la resina ocuparia un lloc ambigu entre tots aquests materials. Pot imitar la brillantor del xarol, però també permet congelar formes i objectes en el temps. Una sabata de resina podria semblar funcional, però alhora transmetria una sensació d’#artificialitat que ens parlaria d’una feminitat construïda on la imatge sovint preval sobre l’experiència real del cos.
En conjunt, canviar el material d’aquesta sabata implica desactivar la seva funció habitual i obrir-la a noves lectures. El taló deixa de ser només un accessori de moda per convertir-se en un llenguatge: un mitjà per parlar de fragilitat, poder, temps, cos i identitat. Cada material revela una faceta diferent del mateix objecte i posa en evidència que el seu significat no és fix, sinó que depèn del context, de l’ús i de la mirada amb què l’observem.
Altrament, trobo interessant fer constar una breu contextualització de les diferents dimensions que conformen aquest objecte per tal d’entendre’l en la seva globalitat:
LA SABATA
Les sabates de taló tenen el seu origen en el món masculí, especialment a l’Orient Mitjà dels segles XIV i XV, on eren utilitzades per cavallers, i es van introduir a Europa a través del comerç i les aliances militars, convertint-se ràpidament en un símbol de poder i estatus entre l’aristocràcia. A l’Europa moderna, figures com Caterina de Mèdici i Lluís XIV van impulsar-ne la moda: la primera com a gest d’afirmació personal i social, i el segon com a eina de control simbòlic de la noblesa, associant el taló —especialment el vermell— al luxe i a l’autoritat. Tot i que durant un temps els talons van ser majoritàriament masculins, al segle XVIII es van anar vinculant progressivament a la moda femenina, amb formes més estilitzades pensades per idealitzar el cos. La Revolució Francesa va provocar el seu rebuig com a símbol d’opulència aristocràtica, fet que va reforçar la seva associació amb la feminitat. Al segle XX, el taló es consolida definitivament com a accessori femení lligat a la sensualitat i al cinema, mentre que en l’actualitat s’està replantejant com una peça sense gènere, oberta a noves identitats i formes d’expressió
EL COLOR
El vermell ha estat, al llarg de la història de la moda, un color carregat de simbolisme i poder, associat tant a l’autoritat com a la passió. A l’antiguitat i a l’edat mitjana, els tints vermells més intensos eren costosos i difícils d’obtenir, fet que els vinculava a les elits polítiques i religioses, mentre que en èpoques posteriors, especialment a partir del segle XIX, el vermell es consolida com un color de fort impacte visual en la moda urbana i femenina. En el context del segle XX, el vermell passa a expressar audàcia, sensualitat i afirmació individual, convertint-se en una eina visual que atreu la mirada i desafia la neutralitat cromàtica, especialment en peces i accessoris destinats a destacar dins l’espai social.
LA MATÈRIA
El xarol s’inscriu en una llarga tradició d’innovació material iniciada al segle XIX, quan l’envernissat de la pell permeté obtenir una superfície brillant associada al progrés tècnic i al luxe urbà, molt valorada en contextos burgesos i cerimonials.
La pell, base històrica del calçat des de l’antiguitat, manté aquí el seu prestigi com a material noble i durador, però transformada per la indústria moderna per adaptar-se als ritmes de la moda i del consum.
EL SIMBOLISME
El taló d’agulla, desenvolupat plenament a mitjans del segle XX gràcies a l’ús d’estructures metàl·liques internes, reflecteix un moment en què la tecnologia es posa al servei d’una nova estètica de la feminitat: una forma extrema i estilitzada que eleva el cos i simbolitza elegància, poder i sofisticació, alhora que evidencia les tensions històriques entre aparença, gènere i funcionalitat.
LA REALITAT
Els experts asseguren que els talons no són bons per als peus. «Un taló per sobre dels 3 centímetres de base provoca una alteració biomecànica de tot el cos tant estàtica, quan estem dempeus, com en la marxa. Aquestes alteracions biomecàniques afecten l’aparell locomotor, provoquen lesions, dolor i fins i tot coixesa», assenyala África López-Illescas, especialista en Medicina Esportiva.
López-Illescas argumenta que la inestabilitat pot causar alteracions en l’equilibri i en la coordinació: «quan es produeixen modificacions de l’equilibri i la coordinació vol dir que està alterat el sistema nerviós central. El cervell ha de treballar per reequilibrar-se amb una activitat neurosensorial dirigida només a això, la qual cosa provoca una gran fatiga del sistema nerviós central i no es presta la mateixa atenció a altres tasques». (R7, 2017)
Tenint tot l’anterior amb compte i inspirant-me en altres artistes que ja han posat al centre de les seves obres, el taló com a protagonista, la intenció és crear una peça que reflexioni sobre la feminitat (imposada) i com la dona es modela per encabir-s’hi, tot i el més que probable #dolor.
Com diu l’actriu Anna Magnani “És fàcil ser femenina. Tot el que necessites són uns talons d’agulla i un vestit bonic. Però per ser una DONA, has de vestir el teu cervell amb caràcter, personalitat i coratge.”
RESUM DELS TAGS: símbol, cànon, agulla, modificació, estètica, sensualitat, cos, pressió social, feminitat, sacrifici, incomoditat, instrument, imposició, agresió, domini, rigidesa, opresió, incomoditat, artificialitat i dolor.
BIBLIOGRAFIA
-
-
López, I. (2019). L’objecte en l’escultura i el seu procés de desmaterialització. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.
-
R7. Salut (2017). [Recurs d’aprenentatge]. Recuperat de ://www.regio7.cat/salut/2017/02/28/l-us-excessiu-les-sabates-50327136.html
-
Talens, A. (2019). Matèria / Materialitat [Recurs d’aprenentatge]. Art Toolkit. Universitat Oberta de Catalunya.
-
Universitat Oberta de Catalunya (s.d.). Art Toolkit [Recurs d’aprenentatge]. Recuperat de https://recurs.uoc.edu/art-toolkit/
-
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.